Carme Chacón en el Fórum de El Periódico de Catalunya

Intervenció de Carme Chacón
Fòrum Primera Plan@-El Periódico
Barcelona, 16 novembre 2011

“Calen persones que pensin que l’interès europeu és l’interès nacional”. És una gran veritat. Ho deia Jacques Delors en una entrevista el divendres passat. Si els europeus haguéssim seguit aquest consell, no ens trobaríem en la greu situació en què estem.

Què ha passat per què Delors adverteixi d’aquesta falta d’interès comú entre els països membres? Potser hem oblidat la manera amb què vam construir la Unió Europea, el mètode que ens integra.

Aquest mètode, aquest camí, consisteix en cedir i compartir. O com va escriure fa més de 60 anys un dels pares d’Europa, Robert Shuman: “Europa no es farà d’una vegada, ni com una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creïn en primer lloc una solidaritat de fet “.

La interdependència, aquesta solidaritat de fet, és avui una realitat, encara que a vegades no siguem plenament conscients de la seva existència. Avui, 17 països compartim moneda, les nostres empreses poden establir-se en qualsevol lloc de la Unió, i els nostres productes circulen lliurement i sense fronteres des de Lisboa fins a Riga.

A més, hem construït un mecanisme de suport als països i regions menys avançats per assolir una cohesió real. El camí de la solidaritat ens ha conduït a la prosperitat, a crear ocupació i un major benestar per a tots els europeus.

Aquesta és la victòria de més de cinc dècades de construcció europea.

Però aquest èxit té una altra cara: el que succeeix a un país de la Unió ens afecta a tots.

Per això Grècia, que representa menys del 5% del PIB de l’Eurozona, és capaç de posar en qüestió l’estabilitat -i fins i tot l’existència- de la Unió Europea, tal com la coneixem.

La crisi grega ens està demostrant que ja no és possible actuar sobre els problemes d’un país membre de la Unió de forma aïllada.

Viure en una zona econòmica integrada, amb una moneda única i regles comunes, implica que els problemes nacionals deixen de ser-ho per convertir-se en problemes europeus. Per això, les solucions també han de ser europees.

Potser creient que en teníem prou amb satisfer l’interès nacional, fa temps que vam deixar de pensar a escala europea. Per això no hem estat capaços de coordinar una resposta conjunta a un problema comú.

I aquesta resposta no pot ser igual per als països que necessiten ajustar els seus comptes públics, que per aquells que tenen capacitat per incentivar la demanda interna, el consum i el creixement a escala europea.

Per tornar a reprendre el camí del mètode europeu, la recerca de l’interès comú, faré un repàs al què ens ha dut fins aquí, a Europa i a Espanya. Hem d’analitzar els passos que hem donat donar en la direcció equivocada per reconduir el nostre camí i trobar la manera en què tots -i he recalcat el “tots”- tornem a avançar.

Però abans, voldria agrair al Fòrum Primera Plana i a El Periódico de Catalunya la seva invitació per estar avui amb vostès. La presència aquí dels diferents candidats que ens presentem a les eleccions contribueix a què els ciutadans coneguin millor les nostres propostes, i puguin valorar quina alternativa convé més als interessos de Catalunya i d’Espanya.

Ja fa més de tres anys que el món està patint la pitjor crisi econòmica que hem conegut en vuit dècades.

Al 2008, els països de la Unió Europea van respondre als primers efectes de la crisi financera global des d’una perspectiva keynesiana, és a dir, reactivant la demanda.

La resposta, per tant, volia frenar el descens de l’activitat econòmica a través de la despesa pública. Gràcies a aquesta intervenció, vam evitar mals majors, encara que el 2009 el PIB va caure un 4,2% a la zona euro.

En alguns casos, aquesta despesa pública va ser especialment elevada, perquè no es va destinar únicament a incentivar l’economia o pagar subsidis d’atur: també es va dirigir a recapitalitzar els bancs afectats pels anomenats “actius tòxics”.

Al Regne Unit, el Govern controla actualment un 83% del capital de Royal Bank of Scotland, i un 41% de Lloyds, després d’injectar 66.000 milions de lliures de diner públic a l’octubre de 2008, per salvar-lo.

A Alemanya, el banc Hypo Real State ha necessitat diverses tandes d’ajudes públiques, que han suposat un total de 102.000 milions d’euros. Actualment, està participat en un 90% per l’Estat alemany.

I fa pocs dies vam conèixer la fallida de Dexia, un banc que ja havia estat rescatat el 2008, i pel qual Bèlgica haurà de pagar 4.000 milions d’euros. A aquesta quantitat cal sumar els 90.000 milions d’euros que aportaran, com a garantia, Bèlgica, França i Luxemburg.

En definitiva, aquesta resposta va provocar que, entre els anys 2008 i 2009, els països de l’euro multipliquessin el seu dèficit públic per tres.

En aquest punt, m’agradaria insistir en què el dèficit públic no ha estat la causa de la crisi, sinó la seva conseqüència. Perquè, a més de les mesures per frenar l’impacte de la crisi financera, hem patit un fort descens dels ingressos públics.

A Espanya, entre 2007 i 2009, les administracions públiques van deixar d’ingressar més de 40.000 milions d’euros, xifra que equival al què ens gastem en protegir els desocupats.

Però, al nostre país, l’autèntica preocupació pel que fa al deute no prové de les administracions públiques, sinó de l’endeutament de les famílies i les empreses. Aquest deute, el deute privat, suposa dos terços de tot el que deu Espanya.

Així, empreses i particulars deuen gairebé tres vegades el què produïm en un any. En l’última dècada, el deute de les empreses no financeres va créixer l’equivalent al 60% del PIB, mentre que el de les llars espanyoles va augmentar un 37%. En aquest mateix període, el deute del sector públic amb prou feines es va incrementar en un 1% del PIB.

El naixement de l’euro és, en part, responsable d’aquest endeutament excessiu. Perquè la moneda única arrenca el 1999 amb un tipus d’interès mig artificialment baix. Això era beneficiós per a països com França i Alemanya, però perjudicava economies com l’espanyola i la italiana. Durant anys, vam créixer impulsats per tipus d’interès nominals negatius.

I ara toca tornar tots aquells diners que vam demanar prestats.

Aquest és l’escenari que vam haver d’afrontar a la primavera de 2010. Aquell moment ha marcat la manera com la Unió Europea ha anat responent a la crisi.

Fins llavors, amb matisos, la resposta havia estat nacional. És cert que el G-20 ja havia elaborat propostes, que la Unió Europea també hi havia contribuït, però fins aquell moment semblava que cada país havia de respondre per ell mateix a la crisi.

Però quan una economia que forma part de l’euro s’acosta perillosament a la fallida, la Unió Europea ja no pot quedar-ne al marge.

Els vull recordar unes paraules de Romano Prodi, del desembre de 2001, quan era president de la Comissió Europea. Prodi va dir: “Estic segur que l’euro ens obligarà a introduir nous instruments econòmics. Però és políticament impossible proposar-los ara. Algun dia esclatarà una crisi i es crearan aquests nous instruments”.

Les paraules de Prodi fa deu anys semblen avui profètiques. Estem comprovant les conseqüències de no haver desenvolupat, des de la creació de la moneda única, una veritable integració econòmica entre els països de l’Eurozona.

Si Europa vol recuperar la credibilitat davant del sistema financer mundial, necessita dotar-se d’una estructura cohesionada, amb mecanismes de decisió ràpids i eficaços, per defensar els interessos de tots amb una sola veu.

Després de massa inacció durant massa temps, finalment hem vist alguns avenços importants, després de les reunions del Consell Europeu i la cimera de l’Eurozona:

  • Per fi Europa ha pres consciència que Grècia és incapaç de pagar les seves obligacions. És una cosa que portava mesos sobre la taula, però finalment s’han reconegut. Era un pas necessari per començar a solucionar el problema del deute.
  • D’altra banda, després de diverses cimeres i d’un procés complicat, la Unió Europea ja disposa d’una institució específica per defensar l’euro: el Fons Europeu d’Estabilitat Financera.
  • Així es podrà posar en marxa amb més serenitat la necessària reestructuració financera: em refereixo al procés de recapitalització dels bancs derivat primer de les subprime i després de la quitança a Grècia.

Però totes aquestes mesures, que són estructurals i necessàries, no serveixen per si soles, com estem comprovant aquests dies en els mercats financers. Necessitem una acció comuna que enviï un senyal clar de fortalesa davant dels especuladors.

I en paral·lel, les iniciatives s’han d’acompanyar d’estímuls econòmics. La política de retallades està asfixiant l’economia de tots els països. Necessitem que les economies més potents de la Unió canviïn les seves polítiques. Necessitem que el Banc Central Europeu segueixi baixant els interessos. Necessitem que, des d’Europa, es faci una gran inversió capaç de reactivar l’economia.

Necessitem projectes, a nivell europeu, que animin el creixement i la inversió. Un bon exemple són els eixos ferroviaris europeus, dels quals forma part el Corredor Mediterrani. Calen més projectes concrets sobre ocupació o innovació, que ajudin a reactivar l’economia.

En resum: els països de l’Eurozona hem de passar d’una agenda d’ajustos, a una agenda de creixement.

És cert que els passos que s’han donat, i els que s’han de donar, comporten costos molt elevats. Però, com va dir fa uns dies l’ex president Lula da Silva, molt més elevat seria el cost de no actuar, el cost de la “No Europa”.

Un informe elaborat al setembre per la unitat d’anàlisi del banc UBS va fer un exercici: es va plantejar què passaria en termes econòmics si un país de l’Eurozona decidís renunciar a la moneda comuna i tornar a la seva divisa anterior.

En el cas d’un país dels considerats perifèrics, com Grècia, Portugal o Irlanda, el cost seria equivalent a una pèrdua del 50% del seu PIB en el primer any. I en el cas d’una economia forta, com Alemanya, seria equivalent a eliminar, de cop, un 20% de la seva riquesa.

Fins i tot aquells economistes que consideren aquests càlculs exagerats, coincideixen a assenyalar que, en qualsevol escenari, el resultat seria desastrós: el comerç exterior del país es veuria brutalment interromput, i en el cas de les economies més febles, els deutes contrets en  euros pel Govern i les empreses serien impossibles de pagar.

En resum, les conseqüències econòmiques i socials serien dramàtiques, només comparables al desastre que suposa una guerra. Per tant, el cost d’una sortida de l’euro supera amb diferència el preu a pagar per aconseguir un sistema viable.

Per això, l’actiu més necessari avui a Europa és un lideratge polític eficaç. Necessitem polítics que entenguin la realitat, que tinguin propostes clares i que s’atreveixin a plantejar-les.

Només si avancem cap a una major integració política i econòmica a Europa podrem deixar enrere aquesta crisi i mirar amb confiança cap al futur. No hi ha un altre camí.

Però anem a la nostra realitat més propera, la de Catalunya i Espanya. Encara que alguns segueixen entestats a dir que aquesta crisi només ens afecta a nosaltres, tots sabem que aquesta crisi és mundial.

Això sí: a Espanya, els efectes de la crisi financera internacional s’han vist agreujats per l’alta dependència de la nostra economia del sector immobiliari.

Entre 1998 i 2006, el preu del sòl es va multiplicar per cinc. La compra d’habitatge va arribar a suposar el 9,3% del PIB, mentre que al Regne Unit i als Estats Units, dues economies amb una forta bombolla immobiliària, aquesta xifra va ser la meitat.

Per això quan va esclatar, la bombolla immobiliària es va endur per davant 1.800.000 llocs de treball, al que s’han sumat un altre milió de llocs de treball perduts per l’efecte de la crisi i, en particular, per la falta de crèdit i la caiguda de la demanda. En total, la crisi ha generat gairebé tres milions de nous aturats.

Ara que alguns volen donar la culpa de tots els mals al Govern, convindria recordar que aquest mateix Govern, en altres circumstàncies, també va ser capaç de crear ocupació. Abans que arribés la crisi, amb el PSOE es van crear 2,8 milions de llocs de treball, més per any que amb el PP. I al 2007 vam tenir la taxa d’atur més baixa de la nostra història.

Això demostra que l’atur no és conseqüència de que governi el PSOE o el PP. La veritable clau per crear ocupació estable està en canviar el model productiu.

Però mentre avancem en aquest canvi, el que és urgent és actuar sobre l’atur. I per això, proposem diverses mesures, algunes d’elles a mig termini, i d’altres de xoc.

Entre aquestes últimes, volem que durant 2012 i 2013 les empreses de menys de 50 treballadors que creïn un lloc de treball no hagin de pagar res a la Seguretat Social.

És a dir: el primer any de contracte s’estalviaran el 100% de les cotitzacions socials per aquest nou treballador. A partir del segon any, no pagaran el 75%, en el tercer el 50% i en el quart, el 25%. I si es fa un contracte de formació, l’Estat pagarà la Seguretat Social el temps que duri aquest contracte. Així és com facilitarem la contractació; no l’acomiadament, com vol la dreta.

Tenim dues tasques diferents. La tasca urgent és protegir els aturats i anar donant-los sortida al món laboral. Però la tasca important és canviar el nostre model productiu perquè no ens torni a passar el que estem vivint. Es tracta de créixer bé, no d’inflar i esclatar.

I això significa deixar enrere una economia basada en el consum i l’endeutament, i afavorir una economia basada en la producció. Hem de passar d’una economia dependent de les importacions a una que aposti per les exportacions.

Els països escandinaus, Holanda o Alemanya, han seguit aquest model. Gràcies a ell, les seves economies són avui més fortes i solvents, i són països menys proclius a patir bombolles especulatives. Aquest és el nou model productiu que necessitem.

I el camí cap a aquest model que proposem passa per quatre objectius:

  • que hi hagi més empreses,
  • que siguin més grans,
  • que siguin més innovadores,
  • i que venguin més fora d’Espanya.

Com aconseguir-ho?

El primer és facilitar la creació d’empreses. En això hem millorat: avui, a Espanya, es triga 20 dies menys per muntar una empresa que ara fa un any, i els costos de tramitació s’han reduït un 10%. Però hem de continuar escurçant els terminis i els costos.

També hem adoptat mesures com:

  • La llei que protegeix als treballadors, que els equipara al règim general de la Seguretat Social i que per primera vegada ha reconegut els seus drets;
  • I la rebaixa de l’Impost de Societats -de 5 punts- per a les pimes.

Ara volem continuar per aquest camí: reorientant les desgravacions de l’Impost de Societats perquè afavoreixin principalment les PIMES.

I també volem donar suport als emprenedors, amb desgravacions fiscals per a aquells inversors que ajudin a crear nous projectes empresarials.

I a més de voler que es constitueixin més empreses, hem d’aconseguir que siguin més grans, perquè és clau per millorar la seva productivitat. La prova és que les nostres companyies de grans dimensions són més eficients que les seves homòlogues europees.

Avui, només una cinquena part de les nostres empreses tenen més de 250 treballadors, mentre que a Alemanya aquestes representen més del 40% del teixit empresarial. Amb una proporció d’empreses grans com la que té Alemanya, Espanya augmentaria la seva productivitat en un 30%.

El nostre objectiu és que 10.000 empreses que avui són petites, passin a ser mitjanes en els propers anys. Per aconseguir-ho, hem d’incentivar les fusions i les adquisicions, reduir els tràmits administratius, i conscienciar empresaris, autònoms i emprenedors que la dimensió d’una empresa és clau per a la seva competitivitat.

Però, a més de ser més productives, les empreses han d’apostar per la investigació i el desenvolupament. Aquest és el camí cap a un millor futur. Per això en els últims cinc anys el Govern ha invertit més que mai en R + D + i.

I això ha permès a Espanya assolir la mitjana europea d’inversió pública en R + D + i.

Les administracions públiques hem de redoblar els esforços. Per això, volem multiplicar la innovació en totes les empreses mitjançant ajudes fiscals a les que ja tenen experiència, i mitjançant xecs tecnològics a les que estan començant. I també volem incentivar les petites i mitjanes empreses perquè s’associïn en clústers que els permetin crear departaments compartits d’R + D + i.

Paral·lelament, reactivarem el crèdit a les empreses, mitjançant la creació d’una agència única per al finançament de l’economia productiva. Aquesta agència agruparia la tasca que realitzen institucions com l’ICO o el CDTI, de manera que podrem focalitzar millor la inversió i establir programes específics per a emprenedors.

Només així, si aconseguim més empreses, que siguin més grans i més innovadores, assolirem el nostre quart objectiu: que exportin més.

Des que va entrar en vigor la moneda única, el volum de les exportacions d’Espanya respecte al PIB s’ha mantingut estable, al voltant d’un 30%. En aquests mateixos anys, altres països han aconseguit incrementar significativament el seu sector exportador. A Alemanya i Suècia, avui aquest representa gairebé la meitat de la seva economia.

L’aposta per l’exportació és clau per no tornar a repetir errors del passat. Evitarà que depenguem en excés d’un únic sector, i ens exigirà una millora constant de la nostra productivitat i la nostra competitivitat. Així tindrem més incentius per innovar, per crear ocupació, i per créixer millor.

I, a més, necessitem avançar més en aquells sectors que conformen la nova economia, com, per exemple, la biotecnologia, les tecnologies de la informació, les energies renovables o la indústria aeroespacial.

Però per fer possible aquest ambiciós canvi de model productiu, perquè tinguem més empreses, amb més capacitat, que siguin més innovadores, i que venguin més fora d’Espanya, necessitem el sector financer.

Les entitats financeres han de ser conscients de què guanyaran més si donen suport a projectes de futur, si aposten pels emprenedors, pels que innoven.

No tots aquests projectes acabaran amb èxit, però a la llarga obtindran -i tots obtindrem- majors beneficis, que els que aporta l’especulació amb el deute públic o el suport a operacions immobiliàries de dubtosa rendibilitat. I això serà possible quan es completi el profund procés de reforma delnostre sector financer.

Als socialistes catalans, ens preocupa especialment el paper que ha de jugar Catalunya en la sortida de la crisi i l’economia del futur.

Nosaltres creiem que Catalunya ha de ser protagonista i motor d’aquest canvi de model productiu,

Perquè Catalunya compta amb fortaleses que hem de saber aprofitar:

  • El 25% de la producció industrial d’Espanya prové de Catalunya;
  • Som de lluny, qui més exporta de tota Espanya, el doble que Madrid. Un de cada quatre productes que s’exporten des d’Espanya procedeix de Catalunya;
  • Som líders en sectors com l’automoció, els plàstics, el material elèctric, aparells a pressió, en la indústria farmacèutica i química,… activitats que representen la meitat de les exportacions de l’economia catalana;
  • A aquestes activitats cal sumar un sector generador de gran riquesa: el turisme. Catalunya també és líder en turisme de qualitat;
  • I també tenim un paper molt destacat en els sectors de la nova economia, com biotecnologia, tecnologies de la informació, o energies renovables;
  • Avui disposem de més de 20 centres tecnològics i parcs científics que són referència dins i fora d’Espanya. I això ha estat, també, gràcies al suport dels governs socialistes, que han fet que a Catalunya inverteixi en R + D + i el doble que ara fa quatre anys.

El dilluns vaig estar visitant Oryzon Genomics, una empresa biofarmacèutica que es va crear fa deu anys gràcies a la col·laboració entre la Universitat de Barcelona i el CSIC. Aquesta empresa ha desenvolupat un dels sistemes més avançats d’Europa en biomarcadors que permeten diagnòstics i teràpies personalitzades. Aquest és un exemple que hem de multiplicar.

I per això és imprescindible que mantinguem l’impuls que hem donat a les infraestructures. Les tecnològiques, però també les que afecten a les nostres comunicacions. En particular, serà fonamental el Corredor Mediterrani, en el qual ja hem executat 10.000 milions d’euros, i que avui, gràcies al govern socialista, ha estat inclòs a la xarxa prioritària de la UE.

Serà una infraestructura bàsica per connectar la nostra capacitat productiva i comercial amb la resta d’Europa.

Fins ara, gairebé totes les mercaderies que es mouen en l’arc mediterrani ho fan per carretera. Només un 4% es transporten en ferrocarril, que és més eficient a partir d’una determinada distància.

El Corredor Mediterrani farà que les nostres exportacions siguin més competitives. Un exemple: cada cotxe fabricat a Espanya que ara exportem per carretera costaria uns 300 euros menys si fos per ferrocarril.

En definitiva, Catalunya està en la millor posició per ser l’avantguarda d’aquest canvi de model productiu dins d’Espanya.

Perquè es faci realitat aquest canvi de model productiu, necessitem un marc que ens doni seguretat: em refereixo a l’estat del benestar.

L’economia només es recuperarà de manera sostinguda si millorem la nostra cohesió social. Hem d’aconseguir que els ciutadans sentin que tothom té cabuda en aquesta societat.

Si oferim a tots la millor cobertura sanitària, educativa i de serveis socials, si retallem les diferències entre els que més tenen i la resta, estarem establint unes bases més sòlides per créixer.

Perquè quanta més cohesió existeix en una societat, millor és el seu desenvolupament econòmic. Com menys desigualtat social hi ha, més confiem en els altres.

Això explica per què en aquesta crisi, els països amb més justícia social han estat precisament els que millor comportament han registrat. Entre 2007 i 2010, països com Àustria, Finlàndia i Suècia, aquells amb menors diferències socials, són també els que van tenir les millors taxes d’ocupació.

Per tant, perseguir una major igualtat d’oportunitats és la millor manera d’harmonitzar creixement i benestar. És el millor camí per aconseguir la societat més pròspera a la qual aspirem.

Perquè en tot aquest camí hi ha una veritat que no podem oblidar: recuperar les persones és recuperar l’economia.

I per aconseguir aquesta fita, hem de garantir els recursos que mantinguin i millorin el nostre estat del benestar. Per això, també necessitem un model fiscal suficient, equilibrat i just.

La política fiscal no és un fi en si mateix, sinó un instrument: els impostos han de gravar els “mals”, i no els “béns”.

Els “béns” són el treball, l’activitat empresarial, l’estalvi o la inversió productiva: tot allò que produeix més riquesa i més benestar. Els “mals” són la pol·lució, l’especulació, el consum excessiu, o la riquesa improductiva: activitats que no generen benestar social, o fins i tot comporten perjudicis per a la societat.

Està clar que una política fiscal justa i equilibrada ha d’exercir molta més pressió sobre els “mals” que sobre els “béns”.

Per això proposem noves mesures selectives per afavorir la reactivació econòmica, la creació d’ocupació i garantir un estat del benestar sostenible. Volem demanar esforços als que més tenen i als que han rebut l’ajuda de tota la societat en èpoques de dificultat, com són les entitats financeres.

Les nostres propostes es concreten en:

  • Un nou impost sobre les grans fortunes, que estarà lligat al patrimoni i al que s’afegiran les rendes de capital que actualment tributin a un tipus menor del que correspondria. Aquest impost substituirà al nou Impost de Patrimoni quan expiri el 2012.
  • Un impost sobre els passius de les institucions financeres: de manera semblant al que ja existeix a Suècia, Regne Unit, Alemanya, França, Portugal o Àustria. Un impost que no gravaria els fons propis de les institucions financeres, i que implantarem quan hagin finalitzat el seu procés de reestructuració.

No podem demanar esforços a la societat si els ciutadans no veuen que contribueix més qui més pot fer-ho.

A més, com deia, aquests ingressos són molt necessaris per preservar i millorar l’educació pública, la sanitat pública i els serveis socials.

Vull acabar aquesta intervenció com he començat, tornant a la idea de Delors, a la idea de l’interès europeu. A la idea de l’interès comú.

Vivim moments crítics. Vivim moments d’incertesa en els mercats i d’angoixa a les llars de milions de persones. I en moments així, és més important que mai pensar en el que ens uneix i el que ens fa més forts.

I ho hem de fer per dues raons:

En primer lloc, per tirar endavant amb la resta d’Europa, units. Les turbulències financeres que avui patim van néixer quan vam posar l’interès de cada país per sobre de l’europeu. En paraules de Delors, quan vam tornar al “món europeu dels monstres freds, on cadascú defensa els seus interessos i busca imposar la seva opinió”.

Catalunya i Espanya no podran sortir de la crisi sense Europa. I Europa no se’n sortirà si no està unida.

En un món on l’eix central es desplaça inexorablement cap al Pacífic, els europeus tindrem alguna cosa a dir només si actuem junts. Separats, el declivi serà inevitable. El veritable interès nacional és també l’interès europeu. No podem oblidar-ho.

La segona raó és nostra: catalana i espanyola. La nostra crisi es va originar quan, encegats pel crèdit barat, vam decidir que era millor que cadascú fes diners ràpids a qualsevol preu, abans de construir un futur sòlid per a tots.

I ara hi hem de posar de la nostra part. Haurem de fer grans esforços per transformar la nostra economia, però és la millor manera de tornar a la prosperitat i de garantir un millor futur per a tots.

Els catalans sabem molt bé el que significa l’esforç, i hem demostrat moltes vegades que sabem sobreposar-nos a les adversitats.

En aquest camí no hi ha dreceres. Qui digui el contrari, qui prometi fórmules ràpides i màgiques, està enganyant els ciutadans. Com a molt, estarà creant una nova bombolla que, a la llarga, ens empobrirà més.

El 20 de novembre ens hi juguem molt. Molt més que quatre anys de Govern. Ens hi juguem la forma en què Catalunya i Espanya construiran el seu futur. Ens hi juguem el nostre benestar i la nostra prosperitat. I ens hi juguem els drets que hem anat conquerint al llarg de més de tres dècades.

Sabem que només ho aconseguirem si impulsem el que ens fa més forts: em refereixo a la nostra tenacitat, a la nostra innovació i creativitat, als nostres emprenedors, als nostres treballadors. I protegint sempre la nostra educació, la nostra sanitat, els nostres serveis socials.

No podem permetre que la dreta aprofiti la crisi per desballestar el sistema de protecció social i de drets i llibertats que hem construït en aquests 30 anys.

No n‘hi ha prou, com diuen alguns, amb fer les coses “com Déu mana”. No podem prometre miracles. Només ho farem amb esforç i amb justícia social.

Moltes gràcies.

Acerca de Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Publicado el Miércoles 16 noviembre 2011 en Política. Añade a favoritos el enlace permanente. Deja un comentario.

Los comentarios están cerrados.